Anglofília

L'anglofília (del llatí Anglus, "anglès", i del grec antic φίλος - philos, "amic") és l'afecció a Anglaterra, als anglesos o a tot allò que és anglès.^[1][2] És l'antònim d'anglofòbia.^[3]

La paraula anglòfil fou publicada per primer cop en 1864 per Charles Dickens a All the Year Round, quan la va descriure a la Revue des Deux Mondes com "una publicació 'anglòfila' avançada."^[4]

Anglòfil en sentit estricte es refereix a una afinitat per les coses, persones, llocs i la cultura d'Anglaterra, però a vegades s'usa genèricament per referir-se a una afinitat amb els atributs de les Illes Britàniques. Tot i que és poc emprat, en aquest cas el terme més precís és britofília.

El terme s'usa arreu del món (als Estats Units s'usa especialment per a habitants de Nova Anglaterra, Nova York i de la Costa Est dels Estats Units en general) per referir-se a les persones que segueixen models anglesos per als seus negocis, les seves pràctiques socials o polítiques o que simplement les admiren. En alguns casos, l'anglofília representa una preferència individual per la cultura anglesa que per la pròpia: el sentiment que aquesta cultura és superior. També és aplicable als amants de la història d'Anglaterra.

En alguns casos, el terme anglofília representa l'apreciació d'un individu històricament anglès i la cultura tradicional anglesa (per exemple, William Shakespeare, Jane Austen, Samuel Johnson, Gilbert i Sullivan). L'anglofília també pot caracteritzar-se per afició a la monarquia britànica i el sistema de govern (per exemple, el sistema del Parlament de Westminster), institucions (per exemple, Royal Mail), així com la nostàlgia de l'antic Imperi Britànic del sistema de classes anglès.^[5]

Els anglòfils poden utilitzar la grafia de l'anglès britànic en comptes de l'estatunidenca, com 'colour' en lloc de 'color', 'centre' en lloc de 'centre', o 'traveller' en comptes de 'traveler'. L'ús d'expressions de l'anglès britànic en conversa informal i notícies de reportatges ha augmentat recentment als Estats Units.^[6][7] La tendència, la incomprensió, i el mal ús d'aquestes expressions pels estatunidencs s'ha convertit en un tema d'interès als mitjans, tant als Estats Units com a Anglaterra.^[6][7] El professor anglès de la Universitat de Delaware Ben Yagoda afirma que l'ús de l'anglès britànic s'ha "consolidat com a fenomen lingüístic que no mostra signes de disminuir."^[6][7] Lynne Murphy, un lingüista de la Universitat de Sussex, assenyala que la tendència és més pronunciada al nord-est dels Estats Units.^{[cal citació]} Hom considera Madonna com a exemple d'anglòfila.^[8]

A l'estat espanyol, malgrat mantenir-se neutral durant la Primera Guerra Mundial, es van organitzar però corrents d'opinió oposades, germanófila i aliadófila, i dins d'aquesta última francòfila i anglòfila.

• Jingoisme (patrioterisme anglès equivalent al xovinisme francès).
• Anglofòbia (l'oposat a l'anglofília).
• No ha de confondre's amb el concepte d'anglofonia (relatiu als parlants d'anglès de forma similar al que la francofonia ho és al francès), ni amb el terme gramatical anglicisme.