Resolvent (anàlisi matemàtica)

En matemàtiques, la resolvent és una tècnica que consisteix a aplicar conceptes de l'anàlisi complexa a l'estudi de l'espectre d'un operador sobre un espai de Hilbert o sobre un espai més general.

La resolvent captura les propietats espectrals d'un operador en l'estructura analítica de la resolvent. Donat un operador A, hom pot definir la resolvent com

R ( z ; A ) = ( A z I ) 1 . {\displaystyle R(z;A)=(A-zI)^{-1}.}

Entre altres usos, hom pot fer servir la resolvent per resoldre equacions integrals de Fredholm no-homogènies; una aproximació és una solució en sèrie de potències, la sèrie de Liouville–Neumann.

Hom pot fer servir la resolvent de A directament per obtenir informació sobre la descomposició espectral de A. Per exemple, suposem que λ {\displaystyle \lambda } és un valor propi aïllat en l'espectre de A. És a dir, suposem que existeix una corba simple tancada C λ {\displaystyle C_{\lambda }} en el pla complex que separa λ {\displaystyle \lambda } de la resta de l'espectre de A. Llavors el residu

1 2 π i C λ ( A z I ) 1   d z {\displaystyle {\frac {-1}{2\pi i}}\oint _{C_{\lambda }}(A-zI)^{-1}~dz}

defineix un operador de projecció sobre el λ {\displaystyle \lambda } -espai propi de A

El teorema de Hille–Yosida estableix una relació entre la resolvent i una integral sobre el grup uniparamètric de transformacions generades per A. Així, per exemple, si A és un operador autoadjunt, llavors U ( t ) = exp ( i t A ) {\displaystyle U(t)=\exp(itA)} és un grup uniparamètric d'operadors unitaris. La resolvent es pot expressar com la integral

R ( z ; A ) = 0 e z t U ( t ) d t . {\displaystyle R(z;A)=\int _{0}^{\infty }e^{-zt}U(t)dt.}

Història

El primer ús que es coneix de l'operador resolvent fou Erik Ivar Fredholm el 1903, en un article publicat a Acta Mathematica, i que va ajudar a crear la teoria d'operadors moderna. El nom de resolvent fou atribuït per David Hilbert.

Identitat resolvent

Per qualssevol z , w {\displaystyle z,w} de ρ ( A ) {\displaystyle \rho (A)} , el conjunt resolvent d'un operador A {\displaystyle A} , es compleix la identitat resolvent (també anomenada identitat de Hilbert):[1]

R ( z ; A ) R ( w ; A ) = ( w z ) R ( z ; A ) R ( w ; A ) {\displaystyle R(z;A)-R(w;A)=(w-z)R(z;A)R(w;A)\,}

(Notem que Dunford i Schwartz defineixen la resolvent com ( z I A ) 1 {\displaystyle (zI-A)^{-1}} , així que la fórmula anterior és lleugerament diferent de la d'aquests autors.)

Resolvent compacta

Quan hom estudia un operador no-afitat A : H H {\displaystyle A:H\to H} sobre un espai de Hilbert H {\displaystyle H} , si existeix algun z ρ ( A ) {\displaystyle z\in \rho (A)} tal que R ( z ; A ) {\displaystyle R(z;A)} és un operador compacte, llavors diem que A {\displaystyle A} té resolvent compacta. L'espectre σ ( A ) {\displaystyle \sigma (A)} d'un tal A {\displaystyle A} és un subconjunt discret de C {\displaystyle \mathbb {C} } . Si, a més, A {\displaystyle A} és autoadjunt, llavors σ ( A ) R {\displaystyle \sigma (A)\subset \mathbb {R} } i existeix una base ortonormal { v i } i N {\displaystyle \{v_{i}\}_{i\in \mathbb {N} }} de vectors propis de A {\displaystyle A} amb valors propis { λ i } i N {\displaystyle \{\lambda _{i}\}_{i\in \mathbb {N} }} respectivament. També, { λ i } {\displaystyle \{\lambda _{i}\}} no té cap punt d'acumulació finit.[2]

Referències

  1. Dunford and Schwartz, Vol I, Lemma 6, p568.
  2. Taylor, p515.

Bibliografia

  • Dunford, Nelson; Schwartz, Jacob T.; amb l'assistència de William G. Bade i Robert G. Bartle. «Part I: General Theory». A: Linear operators.. Wiley Classics Library ed.. Nova York: Wiley, 1988. ISBN 0-471-60848-3. 
  • Dunford, Nelson; Schwartz, Jacob T.; with the assistance of William G. Bade and Robert G.. «Part II: Spectral Theory, Self Adjoint Operators in Hilbert Space». A: Linear operators. Wiley Classics Library ed.. Nova York: Interscience Publishers, 1988. ISBN 0-471-60847-5. 
  • Dunford, Nelson; Schwartz, Jacob T. «Part III: Spectral Operators». A: Linear operators. Repr.. Nova York [u.a.]: Wiley-Interscience, 1988. ISBN 0-471-60846-7. 
  • E.I. Fredholm, "Sur une classe d'equations fonctionnelles", Acta Mathematica, 27 (1903) pp. 365–390.
  • Kato, Tosio. Perturbation theory for linear operators. Corr. printing of the 2nd ed.. Berlín: Springer-Verlag, 1984. ISBN 0-387-07558-5. 
  • Taylor, Micheal E. Partial Differential Equations I. Nova York, NY: Spriger-Verlag, 1996. ISBN 7-5062-4252-4. 

Vegeu també