Simfonia núm. 2 (Prokófiev)
| Forma musical | simfonia  |
|---|---|
| Tonalitat | re menor |
| Compositor | Serguei Prokófiev |
| Llengua | contingut no lingüístic |
| Parts | 2 moviments |
| Part de | list of compositions by Sergei Prokofiev (en)  |
   | |
La Simfonia núm. 2 en re menor, op. 40, va ser composta per Serguei Prokófiev entre 1924 i 1925 en la seva estada a París. És representativa de l'estil urbanista, és l'obra més «avantguardista» del compositor, que la qualificava sovint, no sense orgull, «la simfonia de ferro i acer» abans de rebutjar, més endavant en el temps, la qualitat massa compacta de la seva estructura i de l'orquestració, així com el seu caràcter massa explícit. Com va fer amb la Simfonia núm. 4, va considerar revisar-la, assignant-li el número d'opus 136, però va morir abans d'haver pogut concloure la revisió. L'estrena va tenir lloc a París el 6 de juny de 1925 sota la direcció de Serge Koussevitzky, i estava destinada a deixar perplex un públic considerat reservat, tot i que la ciutat acollia una bona part de la modernitat musical europea (el Grup dels Sis, Ígor Stravinski, Maurice Ravel…).
L'estructura en dos moviments de durada i caràcter pregonament diferents (un allegro i una suite de variacions) és calcada de la Sonata per a piano núm. 32 Op. 111 de Ludwig van Beethoven i palesa, malgrat la seua aparença «bàrbara», la consciència d'una herència musical assumida i d'un deute a honorar.
Després de l'estrena, Prokófiev va comentar que ni ell ni el públic havien entès la simfonia. Va afegir que aquesta obra l'havia fet dubtar de la seua capacitat com a compositor per primera vegada en la seua vida.[1]
Aquesta simfonia ha romàs sempre com una obra obscura, possiblement la menys interpretada de les set simfonies de Prokófiev.
Moviments
- I. - Allegro ben articolato, durada de prop de 10 minuts - l'exemple més extrem del «maquinisme musical», i el moviment més contrapuntístic i més dissonant compost per Prokófiev
- II. - Tema i variacions, durada del voltant de 20 minuts - basat sobre un tema d'origen xinès, el moviment es caracteritza pel seu caràcter sistemàticament estrany per les seues tonalitats i el seu ambient líric i misteriós. El tema pròpiament dit és un andante, seguit per sis variacions:
- L'istesso tempo
- Allegro non troppo
- Allegro
- Larghetto
- Allegro con brio - un altre homenatge a Beethoven
- 'Allegro moderato
Discografia
| Orquestra | Director | Segell | Any d'enregistrament | Format |
|---|---|---|---|---|
| Orquestra Nacional Escocesa | Neeme Järvi | Chandos Records | 1986 | CD |
| Orquestra Simfònica de Londres | Valery Gergiev | Philips | 2004 | CD |
| Orquestra Simfònica de Londres | Walter Weller | Decca | ? | CD |
| Orquestra Nacional de França | Mstislav Rostropóvitx | Erato | 1988 | CD |
| Orquestra Simfònica Nacional d'Ucraïna | Theodore Kuchar | Naxos | CD | |
| Orquestra Nacional de l'O.R.T.F. | Jean Martinon | VoxBox | CD | |
| Orquestra Filharmònica Txeca | Zdenek Kosler | Supraphon | CD | |
| Orquestra Filharmònica de Berlín | Seiji Ozawa | Deutsche Grammophon | 1990 | CD |
| Orquestra Estatal del Ministeri de Cultura de l'URSS | Guennadi Rojdéstvenski | CD/LP |
Referències
- ↑ Prokofiev, Sergei. «citat a: Prokofiev Biography: America and Europe» (en anglès). www.prokofiev.org. Arxivat de l'original el 2007-06-10. [Consulta: 21 juny 2007]. «Ni jo mateix ni el públic vam comprendre res. Estava construïda massa densament. Hi havia massa capes de contrapunt que degeneraven en una mera ornamentació... Va ser la primera vegada que em va semblar que potser jo estava destinat a ser un compositor de segona fila.»
Simfonies de Serguei Prokófiev | |
|---|---|
| |
| Òperes | |
|---|---|
| Ballets |
|
| Simfonies |
|
| Concerts | |
| Obres per a orquestra |
|
| Música de cinema |
|
| Música vocal |
|
| Música de cambra |
|
| Obres per a piano | |
| Articles relacionats |
|
| |
